dissabte, 8 de març de 2014



ENÈSIM MANIFEST PEL DIA DE LA DONA TREBALLADORA
8 de març 2014



Què poden aconseguir, què poden desencadenar les meves paraules en vosaltres, públic ja convençut? Just el contrari del que s’espera: això seria l’únic èxit possible. Perquè ara no estem demanant el dret a vot com les sufragistes el 1908, ni denunciant la matança de les obreres socialistes del 1910, ni protestant pel preu del pa a la Rússia del 1917. Ara, simplement, no volem renunciar als nostres drets. Hem d’estar alerta perquè tot el que hem aconseguit està sent assetjat per un sistema especialment virulent i anorreador. Hem de fer guàrdia i desobeir quan calgui.

I em pregunto: què vetlla o a qui desobeeix aquest acte, aquest manifest pel Dia de la Dona Treballadora? Quin sentit té el Dia de la Dona Treballadora? Quin sentit tenen les celebracions o reivindicacions puntuals d’una problemàtica concreta? Què passa quan es fragmenten totes les lluites? Hem de treballar pel comú. I només sortim al carrer per defensar allò de cadascú, no allò “nostre”. I què és el que ens defineix, el que ens fa únics? Els genitals? La renda per càpita? El deenaí? És la nostra condició humana irreductible la que hem de defensar a ultrança. Som el poble, no la massa. Som ciutadans, no consumidors. Hem de fer pinya: certes lluites sectorials –penso en algunes faccions del moviment LGTB, del feminisme, de l’ecologisme o del sindicalisme, per exemple– han estat fagocitades per un sistema que les degluteix per seguir-se afirmant i fiançant. Són la quota de rebel·lió que suporta. I no, hem d’anar més enllà: l’hem de saturar, l’hem de curtcircuitar, l’hem de desbordar. Ens hem de defensar mútuament, els uns als altres, fora guetos!, que una dona monògama defensi el poliamor, que un heterosexual immigrant defensi els homosexuals, que una discapacitada funcional lluiti pels sense sostre. Si cadascú escombra cap a casa seva l’únic que aconseguirem serà omplir-nos tots la casa de merda. No ens enganyem: la lluita és de classes i com diu el malànima del broker George Soros, «Nosaltres –ells– l’estem guanyant.»

Trenquem-los els pressupòsits, els axiomes, les lleis. Organitzem-nos d’una altra manera: no busquem l’encaix, trobem una forma nova. Res d’aturades parcials o lluites sectorials: vaga general indefinida i activisme en tots els fronts. Redirigim els nostres esforços a fer habitable el món comú i des de baix, no a cop de legislació. Fixem-nos sinó, per exemple, en què es va aconseguir el 1999 amb la Llei de Conciliació Laboral i Familiar: fer-ne un assumpte estrictament femení, fer-ne una qüestió de gènere. Divideix i guanyaràs, com sempre. O amb la Llei d’Igualtat del 2007, que tenia tantes pretensions que el garbuix burocràtic que generava en va impedir el desplegament. Per no parlar de la Llei de l’Avortament del 2013, que directament és una barrabassada que si la deixem passar ja podem plegar. Aquí volia arribar quan parlava d’estar alerta i no cedir ni un centímetre. Aquí ens hem de plantar i dir: no ho permetrem de cap manera. Com amb els maltractadors, no hi ha negociació possible: la nostra posició ha de ser inamovible.

Ara, quan anem a la comissaria a denunciar-los i hi trobem moltes treballadores policia, això ens fa contentes? Per què? Igualem-nos en el millor, no en el pitjor, feminitzem el món, no ens masculinitzem totes, no ens fem més competitives i violentes, més Tatchers i Merkels i Esperanzas Aguirres. Fem-nos més tendres i cooperatives, volem el millor de cada casa, no el pitjor: volem Annes Lizarans, Marines Garcés, Ades Colaus, Annes Veigas, Hannes Arendts i Roses Parks. La Maria Aurèlia Capmany cantava un cançó on més clar no ho podia dir:

Sóc una dona, res més que una dona:/ no seré mai un carrabiner. Sóc una dona, ben ferma i rodona./ Sóc una dona, ja ho deus haver clissat./ Sóc una dona i això és cosa bona:/ no seré un barbut magistrat.// Sóc una dona i això ja no és broma: / no seré mai capità general.// Sóc una dona i n’estic ben contenta./ Sóc una dona i no hi trobo entrebanc./ Sóc una dona i això ja m’orienta:/ no seré mai director d’un banc./ Sóc una dona i amb bona harmonia./ Sóc la mestressa del meu propi cos./ No seré bisbe ni tampoc policia,/ cosa que em posa de molt bon humor.


No volem empoderar-nos: l’empoderament és una paraula de merda, el poder l’hem de dissoldre amb salfumant, hem de polvoritzar les jerarquies, no assumir-les ni fer-ne de noves. Volem desposseir-nos perquè qui no té res no té res a perdre i tot a guanyar. Volem un món millor, canviar-lo, no dominar-lo. No volem la normalitat, no volem un país normal perquè som diferents i volem seguir sent diferentes.

L’únic sentit que té un manifest pel dia de la dona treballadora, l’únic sentit que pot tenir el dia de la dona treballadora és que atiï una revolució com la del 1917, no només per millorar les condicions laborals de la dona sinó per millorar les condicions laborals de tothom: aquesta és la millor manera de vetllar pels drets de les dones treballadores. No oblidem que l’última reforma laboral del govern del PP no fa distincions i és un cop de puny sobre la taula que diu: nosaltres, els poderosos, tallem el bacallà, i vosaltres, els miserables, cada cop tindreu menys drets perquè els qui legislem som nosaltres. Només des del desacatament ferri a les polítiques desaforades del neoliberalisme, només des de la rebel·lió i l’esperit crític ens podrem afirmar com a col·lectiu i podrem fer servir la primera persona del plural i constatar que si «jo em rebel·lo, nosaltres existim», com deia Albert Camus.

Això és una crida a la revolta i a la desobediència, no a la igualtat. A la diferència, a la germanor entre persones de totes les menes possibles. Que no haguem d’escriure més manifestos ni celebrar més dies de la dona. A l’atac, al combat, per tots els mitjans, no per aconseguir la paritat, sinó la llibertat. Per un món millor.

Martí Sales

Aquest text va encarregat per l’Observatori per la Igualtat de la UAB i el vaig llegir ahir dia 7 de març de 2014 al teatre de la UAB, en l’acte de celebració del Dia de la Dona Treballadora.

Foto: Willy Ronis. "Rose Zehner, delegada de la CGT. Vaga a les fàbriques Javel-Citroën", 1938. (via Facebook de Xavier Antich).

1 comentari:

  1. M'ha agradat això de dissolguem el poder i les jerarquies. No a l'empoderament, un dels conceptes més repetits quan es parla de discriminació positiva de gènere. Jo encara diria més: trenquem amb els gèneres, una forma de classificar-nos que ens ha amargat la vida a moltes persones. Per cert, tan sols un punt en desacord: discapacitats ho som tots (en major o menor grau), sempre és millor i més integrador parlar de "diversos funcionals". El llenguatge em sembla important, en la mesura que és la representació formal del pensament.
    Ara toca portar a la pràctica tot el que ens diu aquest manifest. Molta sort!

    ResponElimina

Come swim w/me