-... Vius en un miratge i proves d'encarnar-te a través del cos del teu amor. Amb el teu do per a la metamorfosi et pots dur a tu mateix tan lluny que en l'amor hi busquis el caliu i la constatació mateixa de la teva existència. Sures massa fàcilment, t'aïlles massa fàcilment. Quan l'amor et té lligat, per un moment t'envaeix l'angoixa. Però en un moment o altre hauràs d'acceptar que, quan estàs lligat, tens un cos, una realitat. Hauràs d'entrar a la presó de la vida humana i acceptar-ne el patiment.
En sentir la paraula patiment, els ulls li van agafar un aire de fugida i partença. Els seus ulls van aturar-se al pol nord. Després van tornar i es van posar sobre mi, sabent que jo no li infligiria cap dolor.
-No descriguis la meva transparència -va dir-, perquè tu ets com un arc de sant Martí, un color que s'esvaeix amb facilitat. Només apareixes quan l'atmosfera és propícia. Ets tan lleugera que pots caminar sobre les aigües. N'hi haurà d'altres que et veuran i voldran seguir-te, però s'ofegaran. També ets un mirall, un mirall on la gent es veu realitzada, on veuen el seu jo lliure. Quan et miro, em veig lliure. Ets el mirall perfecte sense tares que dóna el reflex del jo futur.
Dins d'una campana de vidre. Anaïs Nin. Trad: Ferran Ràfols. (Labreu, 2012)
