(Apuntes sueltos sobre los minutos de silencio y sobre los blogs que han decidido callar hoy)
Cojan a ustedes a un niño pequeño y róbenle el helado que está a punto de comerse. ¿Creen que se quedará callado? No: Montará una rabieta que les destrozará los tímpanos a base de gritos y las espinillas a base de patadas. Ésa es la manera natural de protestar ante algo no te gusta. Ésa y no otra. Y menos cuando hay cosas importantes que decir: ¿se ha callado Manuel Baixauli? No: Manuel Baixauli lo primero que ha hecho cuando ha visto que le prohibían ver la tele en su lengua ha sido hablar, escribir y enviar por mail todo lo que tenía que decir. Y algunos, con el blog apagado, sí señor.
Si el problema es que están imponiendo el silencio a un canal de televisión simplemente por el idioma en el que se habla en ese canal de televisión, lo último que hay que hacer es callarnos todos la boca en respuesta a la censura. Si te apuntan con una pistola, ¿tú tiras la tuya al suelo en señal de disconformidad? Es absurdo.
No me cuadra que el homenaje a los muertos de viejo tenga la misma forma que la protesta por los asesinados, por ejemplo, ni que la protesta contra la censura tenga la misma forma que el resultado de la aplicación de esa misma censura.
Cita recurrente de Abel: ¿Por qué la gente no grita más?
¿Han visto cómo gritan por ahí abajo últimamente?
Yo no sé en qué va a acabar todo esto, lo que sí que tengo cada vez más claro es que esta revolución no es de los que se quedan callados, eso lo sé yo y lo saben ellos, los censores. ¿Qué fue lo primero que hicieron cuando las cosas empezaron a temblar? Cortar los medios transmisores de aquellas voces que comenzaban a sonar demasiado fuerte.
Buf.
... y para acabar, ponnos un ejemplo de silencio.
El sonido de fondo de este vídeo:
dissabte, 19 de febrer del 2011
Un dels programes que, amb el pas del temps, s'ha convertit en IMPORTANT a la meva videta, és un que vam fer al poc temps de començar a TV3. Veníem de 6 anys a Barcelona Tv, acabàvem de desembarcar a Sant Joan Despí i semblàvem Paco Martínez Soria amb la boina, la cesta i la gallina. Estàvem més perduts -el lloc és com per a perdre-s'hi; amb tots aquells passadissos i jardinets i controls de seguretat i gent...- que un pop en un garatge. Érem un equip de 6 persones acostumades a fer-nos-ho tot nosaltres mateixos: que calien gintònics -indispensables- al catering? un de nosaltres anava al súper; que calia que es veiés una foto al plató? un de nosaltres l'imprimia, la retallava i l'enganxava amb celo a qualsevol raconet al crit de "la poso aquí, d'acord??!?!". De sobte, a la casa gran, teníem a la nostra disposició un encarregat de fer la foto, un altre de pitjar el botonet de la impressora, un altre d'anar a buscar les tisores i un altre de retallar-la. Per a enganxar-la al plató, havies de demanar un permís signat pel cap de les coses enganxades al plató i un altre de l'il·luminador. Pel que fa als gintònics, n'estaven prohibits.
Sobrepassats com ho estàvem per les coses i sobretot per la manera de fer les coses, l'únic que ens quedava, l'únic que ens recordava al que fèiem abans i a com ho fèiem, eren les persones. I en aquell programa de principis de la era L'hora del lector a TV3, n'hi vam tenir dues que ens van fer recordar lo senzill que era tot quan tractes amb gent senzilla, sense càrrecs, sense poders absurds ni telèfons permanentment ocupats ni agendes atapeïdes ni mil filtres a superar abans d'arribar a ells: en Miquel Adam, blogaire fet un manoll de nervis a l'hora que flipat perquè l'estaven maquillant per a sortir per la tele, i en Manuel Baixauli, escriptor valencià amb una novel·la -L'home manuscrit- que ben valia més de mitja hora de conversa televisada, encantador i encantadíssim, a altes hores de la nit,a un plató, a Sant Joan Despí, tan lluny de ca seva i tan content de que el veiessin al poble.
Han passat els anys i en Miquel s'acabat convertint en editor i, millor encara, en un gran amic. En Manuel, en millor escriptor, encara.
Però bueno, en realitat, tot això ho explico per a dir que va haver un dia que un escriptor valencià va venir a TV3 com qui va a ca seva, que ens va fer sentir també com si estiguéssim treballant amb algú de casa. Que va haver un dia que a València era normal veure algú de casa sortint pel Canal 33.... Va haver un dia que, a València, era normal mirar TV3 i mirar el Canal 33.
Ja no. I Baixauli n'ha escrit un manifest. I el manifest és aquest d'aquí baix. I potser no cal dir res més però fer molt més sí que cal: és l'hora d'arreglar moltes coses o potser una sola, de ben grossa però.
MANIFEST PERSONAL
Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.
M. Baixauli
Sobrepassats com ho estàvem per les coses i sobretot per la manera de fer les coses, l'únic que ens quedava, l'únic que ens recordava al que fèiem abans i a com ho fèiem, eren les persones. I en aquell programa de principis de la era L'hora del lector a TV3, n'hi vam tenir dues que ens van fer recordar lo senzill que era tot quan tractes amb gent senzilla, sense càrrecs, sense poders absurds ni telèfons permanentment ocupats ni agendes atapeïdes ni mil filtres a superar abans d'arribar a ells: en Miquel Adam, blogaire fet un manoll de nervis a l'hora que flipat perquè l'estaven maquillant per a sortir per la tele, i en Manuel Baixauli, escriptor valencià amb una novel·la -L'home manuscrit- que ben valia més de mitja hora de conversa televisada, encantador i encantadíssim, a altes hores de la nit,a un plató, a Sant Joan Despí, tan lluny de ca seva i tan content de que el veiessin al poble.
Han passat els anys i en Miquel s'acabat convertint en editor i, millor encara, en un gran amic. En Manuel, en millor escriptor, encara.
Però bueno, en realitat, tot això ho explico per a dir que va haver un dia que un escriptor valencià va venir a TV3 com qui va a ca seva, que ens va fer sentir també com si estiguéssim treballant amb algú de casa. Que va haver un dia que a València era normal veure algú de casa sortint pel Canal 33.... Va haver un dia que, a València, era normal mirar TV3 i mirar el Canal 33.
Ja no. I Baixauli n'ha escrit un manifest. I el manifest és aquest d'aquí baix. I potser no cal dir res més però fer molt més sí que cal: és l'hora d'arreglar moltes coses o potser una sola, de ben grossa però.
MANIFEST PERSONAL
Els qui em coneixen saben que deteste el carnaval de la política. Tot i que intente tindre unes nocions elementals de com va el món, quan fullege un diari passe molt per damunt les pàgines de política i m’entretinc, només, en la secció de cultura. Si un dia dedique més temps a la política és perquè algun fet em crida l’atenció o perquè m’afecta en la vida privada. La situació dels valencians durant els últims anys me l’he mirat, com tants veïns meus, amb preocupació. Obres caríssimes i innecessàries, sense una demanda social que les justifique, al costat de mancances en camps tan importants com la salut i l’educació públiques; creixement urbanístic irracional, que ha degradat el paisatge i ens ha enfonsat en una crisi de conseqüències encara imprevisibles; ocultació i demonització de la identitat cultural i lingüística que ens fa irrepetibles davant del món; manipulació i degradació dels mitjans de comunicació, avui esclaus del poder; presidents a qui sospitosament toca, més d’una vegada a l’any, la loteria, o que fan construir, amb diners de tots, un monument de la seua pròpia cara, ja de per si horrible; subvencions destinades a ajudes al tercer món que van a parar, en canvi, a immobles del partit polític que governa; presidents presumptament implicats en trames empresarials corruptes... La llista és llarga, no cap ací. En conèixer cada cas, he reaccionat unes vegades amb ironia, d’altres amb tristesa, però en totes m’ha vingut al cap una idea llegida a Imre Kertész, supervivent de l’holocaust nazi i premi Nobel. Ell es preguntava, referint-se al cim de la barbàrie nazi, com s’havia pogut arribar a una situació tan diabòlica sense haver-se’n alertat a temps, i ell acabava responent-se que era perquè havia arribat amb dosis menudes, dia rere dia, com quan es puja un campanar escaló a escaló, i de sobte te n’adones que ja estàs dalt. Una imatge m’ha fet comprendre que, a València, ja estem dalt: la dels meus fills mirant una pantalla buida, negra. Els meus fills miraven cada dia els dibuixos del Canal Super 3. Ahir, mentre els veien, la pantalla es quedà fosca, i muda. La imatge dels meus fills mirant el buit m’alertà i em féu comprendre que no vivim temps per a la ironia ni la tristesa. És temps d’actuar. Aquell que veta l’emissió de canals televisius, en l’època de la globalització i de la desaparició de les fronteres informatives, aquell qui gosa envair la nostra vida privada, entrar a les nostres cases i imposar-nos què hem de veure i què no, aquell intrús no pot continuar governant en un país que es diga democràtic.
Els qui hem obert els ulls tenim la responsabilitat de fer-los obrir als qui els tenen tancats o miren cap a un altre lloc. També Hitler guanyà unes eleccions; i si va cometre els pitjors crims de la història fou perquè una multitud còmplice el consentia o mirava cap a un altre costat.
No es tracta de fer el joc a cap partit de l’oposició, més d’un d’ells còmplice del que ha passat, és tracta de fer fora els qui manen ara, els qui ens han dut dalt del campanar i es deleixen per espentar-nos. Quan es castiga un delicte, no es fa sols per escarmentar qui l’ha comés, sinó també per advertir els altres perquè no el cometen.
En alguns països d’Àfrica, els joves han tombat en quatre dies dictadures que semblaven inalterables. Als mitjans de comunicació corromputs, han oposat les eines que facilita Internet i un desig poderós, irrefrenable, de viure en condicions dignes.
Aprenguem d’ells la lliçó. Movem-nos. El que avui pareix inalterable ho pot desmuntar la voluntat del poble. No hem d’esperar que ningú resolga el nostre problema. Hem d’adreçar-nos als veïns cecs i als veïns indiferents, hem de fer-los veure allò que per a nosaltres és un dilema d’una obvietat insultant: o Camps o democràcia. No hi ha terme mitjà.
M. Baixauli
Subscriure's a:
Missatges (Atom)