Em té boja. Rollito mitomania y tal.

Albert Serra: "No vull saber res de ningú més que no sigui jo"

El director de Banyoles ha presentat a la secció oficial del Festival de Locarno 'Història de la meva mort', una pel·lícula sobre el desig i el plaer en què aplega Giacomo Casanova i Dràcula. En aquesta entrevista, Albert Serra reparteix a tort i a dret.

JORDI PICATOSTE 

Locarno (Suïssa) | Actualitzada el 14/08/2013 00:00

ENTRE CASANOVA I DRÀCULA Albert Serra ha presentat a Locarno Història de la meva mort, on barreja les figures de Dràcula i Casanova.URS FLUEELER / EFE

Després de dos llargmetratges presentats a Canes (Honor de cavalleria i El cant dels ocells ) i diversos projectes paral·lels (Els tres porquets , per a la Documenta de Kassel, o la sèrie Els noms de Crist per al CCCB), Albert Serra (Banyoles, 1975) va debutar ahir, amb expectació, a la competició del Festival de Locarno ambHistòria de la meva mort . La pel·lícula és una ficció que uneix Giacomo Casanova -interpretat pel fins ara director de l'Arts Santa Mònica, Vicenç Altaió- amb el mite de Bram Stoker, Dràcula.

Per què has creuat els personatges de Casanova i Dràcula?

És gratuït. Fa temps em van proposar fer un film sobre Dràcula i vaig prendre-m'ho com un repte, però barrejant-ho amb imaginaris més pròxims a mi. Estava llegint les memòries de Casanova i em va agradar la idea de contraposar els dos personatges, però podia haver sigut qualsevol altre.

Per què acostumes a centrar-te en personatges històrics o literaris?

Perquè són mes fàcils de reconèixer i, com que tothom sap qui són, no has de perdre temps explicant-ho. Així em puc centrar en el que m'interessa: els detalls, l'atmosfera...

Quin Dràcula o Casanova cinematogràfic t'interessa més?

Cap. Vaig mirar alguna cosa, per l'ambientació, però els personatges ja estaven lligats pel gran tema del film: el desig i el plaer. El plaer sensual de Casanova es converteix en un plaer més fosc. No me n'havia adonat fins que m'ho va dir un amic: "És una pel·lícula genial sobre la hipocresia". I és això: no saps mai què pensen els personatges.

Però alguna d'aquestes idees sí que la devies tenir al cap.

No et pensis. La idea dels dos mons sí, però fins a quin punt impregnava l'interior dels personatges no ho tenia controlat. Forma part del meu cinema: l'esperit lliure està present tant a l'interior de les escenes com en l'estructura del film.

¿És la pel·lícula més propera al cinema de gènere que faràs mai?

Suposo que sí, perquè no m'agrada el cinema de gènere. Pel que fa al fantàstic, hem arribat fins aquí i mai més tornarem. No m'agrada.

El film dura 150 minuts. Quantes hores vas filmar?

440 hores. Hi ha diàlegs que es construeixen en el muntatge. És un secret que... Va, l'explico. En el guió sempre hi ha una lògica; en canvi, aquí, si rodes dues hores de dos paios dialogant, a una pregunta pots posar-hi una altra resposta, ja sigui fora de camp o en muntatge. Així té un aire mes espontani. Totes aquestes hores permeten descontrolar el que tenia un aire més previsible.

Els teus últims treballs es caracteritzen per durades llargues.

Sí, però una pel·lícula dura el que ha de durar per ser la millor pel·lícula possible. Si hagués de durar menys, duraria menys.

¿Hi ha algun director de cinema narratiu que t'interessi?

A mi ja no m'interessa res. No miro mai res com a espectador. Només si m'ha d'aportar alguna cosa per al cinema que jo faig.

I, quan et vas formar, quins directors et van interessar?

M'he format amb Ford, Ozu o Mizoguchi, però és un coneixement que s'ha destruït per fer el meu cinema. Contràriament a autors com Guerin, que són dolents perquè no fan res propi, només copien. Jo no vull saber res de ningú més que no sigui jo. Les meves pel·lícules no tenen contingut. De què va l'última? Jo què sé. Un tio em va haver d'explicar que anava sobre la hipocresia.

Com afecta la pujada del 21% al cinema que tu fas, d'art i assaig?

No ho sé i no em preocupa gens. Tinc una teoria: si és una indústria, com diu el Govern, ha de tenir l'IVA de qualsevol altra indústria. Però si és, com a França, creació directa, llavors és cultura i requereix un tractament diferent. Però que s'aclareixin ells.

Et va agradar el llibre Albert Serra, la novel·la , d'Albert Forns?

No l'he llegida. No m'interessa. Com que jo a mi mateix no m'interesso, la novel·la encara menys. Però en alguna entrevista de l'autor he llegit que tot el que dic a la novel·la ho he dit en la realitat. I és mentida. És impossible, almenys de la manera que allà està escrit. Que el 98% de les coses que dic siguin meves, d'acord. Però hi ha un 2% que no i que em fa quedar malament. Ho puc pensar i ho puc haver dit d'una altra manera, però de la manera que ell diu, no.

Faràs mai cinema comercial?

Seré radical tota la vida. Això és per sempre. Mai faré cinema comercial.

Però dependrà de tenir productors que confiïn en tu.

És igual. Tu tries. I, si no, no fas res. O s'és radical o res. No puc decebre el meu fan. He de ser fidel a aquesta persona que m'admira. La tristesa del fan decebut és insuportable.

Encara creus que el cinema espanyol està a l'altura del nord-coreà?

Des que ho vaig dir encara ha caigut més. Cada dia que passa està més avall. On arribarà? Al centre de la Terra? Es cremarà allà.

I el cinema català, on el situem?

No té la tradició tan nefasta del cinema espanyol de tota la vida. Almenys hi han sortit algunes individualitats que a mi no m'interessen però que, en qualsevol cas, són més respectables que el que es fa a Madrid, que és sempre el mateix: cinema social dolent.

Aquestes opinions et deuen fer impopular entre els altres directors.

No en conec gaires, però amb els que conec hi tinc bona relació. No sé si és impopular, però és un deure que tinc: reivindicar-me i alhora reivindicar el cinema d'autor autèntic davant del fals. De fet, els meus enemics no són del cinema comercial sinó del fals cinema d'autor, o bé gent que és estèticament nefasta i maleduca el gust del públic.

De quins falsos autors parles?

No crec que David Trueba o Cesc Gay siguin grans exemples del cinema d'autor. I sembla que s'hi presenten una mica, no? Però bé, són comentaris una mica divertits que s'han de fer de tant en tant, perquè si no es perd la perspectiva.

Si més no, hi deu haver autors que siguin respectables, no?

Respectable no és la paraula. Hi ha cine d'autor verdader però dolent.

Per exemple?

Guerin, Lacuesta... Ara no són ni cinema d'autor, només fals cinema d'autor, però si en el passat han fet alguna cosa d'autor, era dolenta. I se'ls ha de denunciar per dolents.

Llavors, la conclusió es que l'únic autor bo series tu?

D'Espanya i Catalunya, sí.

El descubrimiento más trascendental y fecundo de mi juventud fue este: que la pasión tiene la vista clara o no es digna de este nombre. El amor ciego, todo panegírico y apoteosis, es una majadería. (...) Entrega por conocimiento, amor con los ojos abiertos: esto es pasión. (...) La acepción intelectual de "admiración" es interés y no es buen psicólogo el que no sabe que interés no es un afecto lánguido sino, más bien, un sentimiento que supera con mucho el de la "admiración". Es el afecto del escritor propiamente dicho y no solo no lo destruye el análisis, sino que de él extrae constantemente alimento, en un proceso totalmente antispinoziano. Por lo tanto, no es en el panegírico, sino en la crítica malévola y tendenciosa, incluso en el puro panfleto, siempre y cuando sea ingenioso y producto de la pasión, donde encuentra satisfacción el interés apasionado: la simple alabanza le parece sosa, comprende que de ella no hay nada que aprender. Es más, si llegara a ensalzar de modo productivo el objeto, la persona, el problema que de tal modo le ocupa, surge entonces algo maravilloso que casi se precia de ser mal comprendido, un producto de un entusiasmo insidioso y maliciosamente equívoco que a primera vista casi podría pasar por un libelo. (...) Bien sé a dónde quiero ir a parar al hablar de estas cosas. Nietzsche y Wagner, los dos, grandes críticos del germanismo: este, de forma artística e indirecta; aquel, de forma literaria y directa (...) Hablar del antigermanismo de Nietzsche como se habla a veces en Alemania es tan desatinado como lo sería llamarle antiwagneriano. Yo querría decir: el joven que, por su gusto y por las circunstancias de su época, se vio impulsado a hacer del arte de Wagner y de la crítica de Nietzsche la base de su cultura, tuvo que abrir los ojos al mismo tiempo a la propia esfera nacional, tuvo que concienciarse del germanismo como de un elemento europeo extraordinario, inductor de una crítica apasionada; en él tuvo que formarse una especie de patriotismo de carácter psicológico que, naturalmente, nada en absoluto tenía que ver con el nacionalismo político, pero que suscitaba cierto prurito de la conciencia nacional, cierta impaciencia ante los toscos insultos nacidos de la ignorancia, como, por ejemplo, el amigo de las artes al que la experiencia wagneriana ha hecho ascender a más altos niveles espirituales, pero que se ha convertido en enemigo de este arte, por lo que se siente presa de la impaciencia al escuchar los denuestos de la ignorancia y la ramplonería. El "interés", volviendo la oración activa por pasiva, es el nombre intelectual de un afecto cuyo nombre sentimental es "amor".

Thomas Mann. "Reflexiones de un apolítico". 1918.

El cielo presagiando una auténtica debacle, el Mondúver al fondo y las espaldas que se me están poniendo de nadar.
Un señor bailando con la ducha a la derecha.
Xavi haciendo la foto y Gaby con él.