dilluns, 2 de juliol de 2012

De escudarse en minusvalías propias:

Trencadisses
(Salvador Sostres)
 
Algú em pregunta què em va passar amb l’E. si érem tan amics i l’altre dia el Lluís em va preguntar si encara érem amics amb en J. i que per què no anàvem a dinar plegats un dia d’aquests. Dissabte vaig veure passar un amic que mai no m’hagués pensat que ho deixaria de ser. Em sap un greu espantós, em sap realment molt greu. De vegades els grans afectes se’m desfan. Alguna baralla provoca alguna trencadissa dins meu, de vegades és la decepció, de vegades sóc jo quin no estic a l’alçada de les circumstàncies i que en lloc de donar la cara m’amago o me’n vaig.

Només l’amor ens salva i la generositat és el resum de tots els sentiments. Ho sé i ho he pogut constatar en cada experiència positiva i negativa, en cada benvinguda i en cada comiat. Malgrat tot, la bèstia juga també el seu paper, la bèstia cega i incontestable que arriba sempre per sorpresa, fa el seu escampall i després se’n va sense dir res, i sense deixar res dempeus al seu voltant.

Fins i tot en els casos més flagrants, fins i tot en els casos dels amics que m’han decebut, m’han enganyat o fins i tot m’han estafat, m’entristeix que arribi el final, i que arribi de la mà de la bèstia. No sé marxar de cap altra manera, potser en proporció amb què tampoc sé estimar moderadament. Algunes vegades algú m’ho retreu. Jo m’ho retrec sempre, però no sabria com fer-ho millor.

És tanta la ira, és tant el dolor quan els grans afectes es desfan, quan les decepcions arriben, quan pel que sigui hi ha alguna trencadissa, que no tinc cap control racional ni contemporitzador i tot el que sé i puc fer és seure i escriure el que ha passat, cridant al text el que no sé com cridar a la vida. Hi ha qui diu que és perillós ser amic meu. No podria assegurar-t’ho. Potser sí que sigui un mal negoci.

Voldria no haver escrit algunes coses que he escrit sobre alguns que foren amics meus. Totes elles eren veritat, però m’hauria estimat més no escriure-les, perquè hi ha un passat que també és meu, i on vaig ser feliç, que s’ensorra en els articles més salvatges. També és veritat que aquesta ràbia és només el rebot de la incondicionalitat amb què vaig estimar-te, i que al capdavall mai no ens interessaren ni les aigües tèbies ni els camins del mig.  


... que siempre me ha parecido de una jeta supina.