-¿Toreros? No s'ha sentit mai a dir, que jo sàpiga...
-Sí, pobre Cruells; no s'ha vist mai un torero a l'exèrcit i molt menys un gitano, però els estrangers tenen un nas molt fi per al negoci. Els negocis són els negocis, diuen tots els estrangers, i el temps és or; perquè una novel·la d'argument espanyol es vengui, és absolutament necessari que l'heroi sigui un torero i l'heroïna una gitana i que al tercer capítol ja te'ls trobis fornicant en una jungla tropical plena de toros salvatges; tot el que no sigui això és perdre el temps i el temps és or. Els estrangers són una partida de cretins; en parlo amb coneixement de causa perquè he viatjat. El món no anirà bé mentre hi hagi tants estrangers.
-¿Què t'ha agafat ara contra els estrangers?
Em va mirar com estupefacte per la meva pregunta:
-El que més m'irrita -la seva veu de baix feia com un grunyit-, és pensar que jo també sóc un estranger. És la primera cosa que un aprèn viatjant.
Incerta glòria.
Santa razón.
... y Cruells, quien no nos iba a afligir con un mamotreto de estos, páginas más adelante explica cómo, al cambiar de bando, anava a fer un dels passos més greus de la meva vida: anava a escollir el meu enemic. Y, claro, a mí se me hace el cerebro pepsicola, con todo esto. Y me da por pensar lo poco que se ha parado la gente a decidir el bando que, incluso antes del tiempo de las novelas, ya me vienen con cosas como esta:
o como esta otra:
Cosas de buenos y malos tan simplificados y poco pensados.
Y me entran los sudores fríos sólo de pensar las novelas idiotas que saldrán de todo este tiempo.
Joder, pobre Sales: toda la vida editando incluso lo que aún no estaba escrito.
