Desesperadillos de la búsqueda del prohombre de referencia català, atentos todos: Aquell que es deia Mikimoto comença a fer campanya. (Al Vilaweb ja diuen que és com el Guardiola).

Cosas que tienes por ahí, dando vueltas por la mesa, desde hace tiempo y que de repente te las encuentras abiertas en las manos, entrándote por los ojos:

Berlín és més dura del que solia ser perquè el punt de referència més famós ha desaparegut. 'Ara som al l'Est', no para de dir-me el taxista, malgrat que amb prou feines té edat per recordar el mur. Després, més tard: 'Ara som a l'Oest'. Però els entregats turistes que es dediquen a buscar el tret més característic de Berlín no el troben. Van cometre un gran error: el van enderrocar. De fet, acabo de llegir una notícia al diari que diu que, per a les celebracions que s'acosten, planegen projectar un holograma del mur per superar l'inconvenient que ja no existeix.
No és que la nostàlgia pel comunisme estigui estesa - existeix, sí, però està confinada a una certa generació, a la memòria de l'educació infantil universal, a la feina, a les botigues que venen records- plats i tasses i culleretes de la ideologia. No, sabeu, és molt més important que això, és màrqueting dolent: la ciutat del famós Mur no té, de fet, cap mur. I el debat sobre el Mur és part d'un debat molt més ampli que la ciutat té amb ella mateixa, el que s'anomena Haupstadtdebatte. Què en fem, de la capital? Què en fem, del passat?
Ah, sí. El passat.
Sempre penso que en una obra hi posaré una rèplica. La rèplica és: a mesura que et fas vell, la memòria fa la feina de la fantasia.