First Swimming Lesson

Ayer, justo antes de entrar en la Laie con Joan y con Miquel, Martí, desde México, me mandó esta tira dickensauriana de Tom Gauld:

 

Luego, nada más entrar, me encontré con Albert, autor de este blog altamente dickensiano.

Todo empezaba a cuadrar tanto, que tuve que esconderme un rato a repasar el texto que iba a leer para asegurarme de que, al menos, por mi parte, la cosa no se estropeara demasiado. No me debí de esconder demasiado bien porque Susana me encontró en seguida y me hizo esta fotaza:

El resto fue bastante rodado.

El asunto era la presentación de "L'horitzó primer", de Joan Todó. Él dice que es gótico, lo que es es fantástico, aunque no es nada fantástico, lo que es es genial. Bah, léanlo y ya está. 

Yo, de momento, aquí les pongo el texto que leí. Cuando Miquel cuelgue el suyo, podrán tener la otra parte del asunto. Está en catalán y no ha pasado corrección. Aviso.

GÒTIC ETS TU

Em dic Isabel Sucunza i tinc vertigen invers. Sí. I ara m'he passat una bona estona patint vertigen horitzontal invers: mirava al Miquel i pensava que alguna força estranya em xuclaria, però cap a l'altra banda.

No ha passat res d'això i estic molt contenta de començar el meu discurs sencera i amb tots vostès estant al dia del meu quadre psiquiàtric.

Gràcies, Miquel. President.

Crec que això és el més a prop que hi seré mai de que em convidin a fer el pregó de les festes d'un poble. Al meu poble, que no sé si ho sabeu tots, és Pamplona, i a tot Euskadi, les coses es solucionen més tirant per la directa, generalment mitjançant un artefacte explosiu...

... que es diu Txupinazo.

Veieu el sambenito que portem a sobre la gent de per allà dalt? No em sembla bé. Al llibre del Todó, sense anar-hi més lluny, sí que hi ha bombes i no hi ha cap txupinazo. També hi ha bèsties amb banyes. I un riu: l'Ebre. I una guerra: la Civil. Amb aquestes quatre dades aïllades hom podria imaginar-se que estem davant:

1) l'última superproducció hollywoodiense, que ben podria ser l'adaptació feta per Mel Gibson de una novel·la qualsevol de Javier Cercas amb senyores vestides de faralaes, rodada a Salamanca, per exemple.

2) l'última novel·la ebrenca que, amb totes aquestes pistes, ben podria haber sigut escrita pel millor escriptor de Pitillas de Navarra, que lo riu és vida allà també, tot i que les Terres de l'Ebre d'aquí s'hagin fet amb el monopoli de la cosa.

Però no; és molt més que això: és "L'horitzó primer", de Joan Todó. Oblidin la peli de Mel Gibson, el llibre és millor, i oblidin qualsevol altre poble, el poble és la Sénia i, tot esperant la novel·la monogràfica de les festes d'allà baix que aquí mateix promet l'autor (jo t'he pres la paraula, Joan), a hores d'ara, “L'horitzó primer” és la gran novel·la de la Sénia.

I vostès diran: Pues vaja cosa, la gran novel·la de la Sénia; ni que n'haguessin tantes, de novel·les de la Sénia. Però no hauran entès res si diuen això, perquè el matís d'aquesta afirmació -”la gran novel·la de la Sénia”- no està en “la Sénia”, el matís està en “la gran novel·la”.

Una gran novel·la ho és si transcendeix la Sénia; si va més enllà de l'Ebre, de les festes del poble, de les fàbriques de mobles del lloc, del pare que se li mor a l'amic o de l'aeròdrom abandonat que hi ha al costat del poble; si transcendeix tot això quan, en aparença, fent una lectura molt superficial, només sembli que parli d'això, vull dir. És el quid de la qüestió aquesta tan surrrrrrealista d'allò local i allò universal; és el buit entre el que és local i el que és universal que només poden omplir les grans novel·les. És el buit que ve a omplir aquest cop “L'horitzó primer”.

Todó, quan estava en ple procés d'escriptura d'aquest llibre, em va dir que li estava sortint una novel·la gòtica. Quan per fi em va donar el llibre, jo en vaig fer una primera lectura amb aquesta indicació al cap, buscant-li lo gòtic al assumpte. Avançava en la lectura i no ho trobava. Em pensava que ja ho tenia, sí, cada cop que es feia de nit i l'escrivent estava encara despert a les golfes i em venien imatges de ratpenats estampant-se contra els vidres cridant ¡¡Nevermore!! ¡¡Nevermore!!; que ja, que allò de Poe era un corb, però jo m'imaginava ratpenats, que a mi Poe sempre se m'ha barrejat amb Bram Stoker. De fet, Poe és Stoker però sense sexe, explícit al menys, que eren així els putos victorians. A la novel·la tampoc no hi ha sexe; només un petit calentón via mail cap al final. Ja sé què s'estan preguntant tots vostès ara: és “L'horitzó primer” una novel·la victoriana? és la Sénia un poble asexuat? No ho crec i espero que corregeixis aquesta impressió en la teva propera novel·la de les festes, Todó. Però, el que deia: mai no acaba passant res de gòtic a “L'Horitzó primer”, Todó, ho sento si aquesta era la teva intenció.

Al final però, qui busca troba, sí que vaig veure una cosa: el més gòtic que hi ha a la novel·la, el més gòtic que hi ha en aquesta sala, ets tu mateix, Joan Todó (i no entraré a discutir si també ets victorià); ets gòtic igual que gòtic és aquest desdoblament que explotes entre persona i escrivent, entre senienc i barceloní, entre el parlar fluixet i el pensar a tot volum. Un desdoblament que tu has vist i has escrit de tot el que et passava pel davant.

“L'Horitzò primer” és una novel·la de dualitats.. Tot és dos a “L'horitzó primer”: La Pastora (per suposat, que és una maqui hermafrodita), la guerra, el riu amb les seves dues bandes, el temps (amb el seu passat i present)... tot. Fins i tot i sobretot el mateix Todó són dos Todós: l'escrivent i qui no escriu.

I jo em pregunto: què seria de les novel·les o, el que vindria a ser el mateix, què seria dels pobles sense l'escrivent? El prota del llibre en un moment de la història es pregunta: “Què quedarà del poble quan el poble hagi desaparegut?” Ell respon que les persones i jo penso que perquè en quedin les persones, hi haurà calgut un escrivent que les hagi escrit.

Imaginin la responsabilitat que ha decidit assumir aquest tipus gòtic (i, potser, victorià).

Imaginin la sort que té la Sénia, la sort que tenim tots, de tenir en Joan Todó.

Ahir vaig llegir un tuit que deia que algú havia llegit en veu alta un fragment de “L'horitzó primer” a casa i que els seus pares li havien dit: “Però això és poesia”. Vaig llegir un comentari al facebook també d'algú que deia que mai no havia conegut un poeta que llegís bé els seus propis versos. Crec que hauries de llegir-nos un fragment, Todó, perquè aquesta gent vegi quanta raó portava la primera i com d'equivocat estava el segon.

(Foto de Yannick García)

***Extra, extra*** Aquí, el discurs de la nació del Miquel Adam. Tots drets, mans al cor.