Parlo per telèfon amb l'A., quedem en veure'ns al vespre i em diu que quan era gilipolles em va comprar un regal i que me'l portarà. Arriba l'hora i el regal resulta ser un Rusiñol, "El poble gris" duu de nom. Quan ens acomiadem li dic que el llegiré. Home, ja és per això que te'l regalo, diu. Que hi tinc moltes ganes, vull dir, dic jo. (En tinc moltes ganes o hi tinc moltes ganes?, penso en un d'aquells incisos mentals provocats per l'autoconsciència de la neocatalanitat que tinc unes tres o quatre vegades per conversa habitualment). I ens acomiadem.
Com que allò de les ganes era veritat i com que porto la bossa petita i els llibres, que no m'hi caben, els porto a la mà, faig tot el camí a casa à la Pau Clua, llegint i caminant, caminant però llegint. Obro el Rusiñol a l'atzar i vaig a parar a la pàgina 61. L'AMOR, diu. Ric (ja m'ha dit l'A. que riuria).
Llegeixo:
-I doncs, Josep, de qui porteu dol?
-Que no ho sap? Fa dos mesos que es va morir la de casa. (...)".
En Josep explica que l'última voluntat de la difunta era que ell es tornés a casar de seguida i que ja ho ha fet. Li pregunten si ja s'estimava a la nova. Respon que què es té d'estimar per a casar-se.
Segueixo llegint:
-Però, que no us enamoreu aquí en el poble?
-Vol dir si tenim relacions?
-No sé com dir-vos-ho. Vui dir si abans de casar-vos no us dieu que us estimeu...
-Això ve després!
-Què tan després! Tot ve després en aquest poble! Vui dir si no feu algun petó a la promesa, si no li dieu coses a l'orella, si no l'abraceu, si no li doneu conversa...
-Prou! Ho fem a les que no són per a casar, per aprenentatge. An aquestes ja els en fem de vegades d'això, de petons i abraçades; però no convé fer-ne masses.
-I per què?
-Perquè molts cops ens hi hem de casar per força, i això de casar-se ha de ser una cosa que ha de venir de bon grat. (...) Que ella porti un passament, que si pot dur terres, mellor: que hi hagi bons capítols; que sigui estalviadora; que tingui salut i que no tingui massa gana.
Pujo les escales de casa pensant que jo sempre ho he volgut tot: els petons, les abraçades, dur les terres, els bons capítols. Però també és veritat que sempre tinc molta gana, gana de tot; que l'aprenentatge no acabi mai, que em diguin coses a l'orella, els petons i les abraçades un altre cop, masses, segurament, a més a més.
Entro a casa concloent que com que no només ho vull tot sinò que també acostumo a donar-ho tot, la meva oferta i demanda han estat sempre tremendament coherents. I pensar això em fa sentir bé.
En fi, ja tinc llibre per a després del Modiano. I un bon consell que m'has donat també, A. I això també em fa sentir de meravella perquè era justament això el que em sabia greu perdre'm quan eres gilipolles. Gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Come swim w/me