Luego, nada más entrar, me encontré con Albert, autor de este blog altamente dickensiano.
Todo empezaba a cuadrar tanto, que tuve que esconderme un rato a repasar el texto que iba a leer para asegurarme de que, al menos, por mi parte, la cosa no se estropeara demasiado. No me debí de esconder demasiado bien porque Susana me encontró en seguida y me hizo esta fotaza:
El resto fue bastante rodado.
El asunto era la presentación de "L'horitzó primer", de Joan Todó. Él dice que es gótico, lo que es es fantástico, aunque no es nada fantástico, lo que es es genial. Bah, léanlo y ya está.
Yo, de momento, aquí les pongo el texto que leí. Cuando Miquel cuelgue el suyo, podrán tener la otra parte del asunto. Está en catalán y no ha pasado corrección. Aviso.
GÒTIC ETS TU
Em dic Isabel
Sucunza i tinc vertigen invers. Sí. I ara m'he passat una bona
estona patint vertigen horitzontal invers: mirava al Miquel i pensava
que alguna força estranya em xuclaria, però cap a l'altra banda.
No ha passat res
d'això i estic molt contenta de començar el meu discurs sencera i
amb tots vostès estant al dia del meu quadre psiquiàtric.
Gràcies, Miquel.
President.
Crec que això és
el més a prop que hi seré mai de que em convidin a fer el pregó de
les festes d'un poble. Al meu poble, que no sé si ho sabeu tots, és
Pamplona, i a tot Euskadi, les coses es solucionen més tirant per la
directa, generalment mitjançant un artefacte explosiu...
... que es diu
Txupinazo.
Veieu el sambenito
que portem a sobre la gent de per allà dalt? No em sembla bé. Al
llibre del Todó, sense anar-hi més lluny, sí que hi ha bombes i no hi ha
cap txupinazo. També hi ha bèsties amb banyes. I un riu: l'Ebre. I
una guerra: la Civil. Amb aquestes quatre dades aïllades hom podria
imaginar-se que estem davant:
1) l'última
superproducció hollywoodiense, que ben podria ser l'adaptació feta
per Mel Gibson de una novel·la qualsevol de Javier Cercas amb
senyores vestides de faralaes, rodada a Salamanca, per exemple.
2) l'última
novel·la ebrenca que, amb totes aquestes pistes, ben podria haber
sigut escrita pel millor escriptor de Pitillas de Navarra, que lo riu
és vida allà també, tot i que les Terres de l'Ebre d'aquí s'hagin
fet amb el monopoli de la cosa.
Però no; és molt
més que això: és "L'horitzó primer", de Joan Todó.
Oblidin la peli de Mel Gibson, el llibre és millor, i oblidin
qualsevol altre poble, el poble és la Sénia i, tot esperant la
novel·la monogràfica de les festes d'allà baix que aquí mateix
promet l'autor (jo t'he pres la paraula, Joan), a hores d'ara,
“L'horitzó primer” és la gran novel·la de la Sénia.
I vostès diran:
Pues vaja cosa, la gran novel·la de la Sénia; ni que n'haguessin
tantes, de novel·les de la Sénia. Però no hauran entès res si
diuen això, perquè el matís d'aquesta afirmació -”la gran
novel·la de la Sénia”- no està en “la Sénia”, el matís
està en “la gran novel·la”.
Una gran novel·la
ho és si transcendeix la Sénia; si va més enllà de l'Ebre, de les
festes del poble, de les fàbriques de mobles del lloc, del pare que
se li mor a l'amic o de l'aeròdrom abandonat que hi ha al costat del
poble; si transcendeix tot això quan, en aparença, fent una lectura
molt superficial, només sembli que parli d'això, vull dir. És el
quid de la qüestió aquesta tan surrrrrrealista d'allò local i allò
universal; és el buit entre el que és local i el que és universal
que només poden omplir les grans novel·les. És el buit que ve a
omplir aquest cop “L'horitzó primer”.
Todó, quan estava
en ple procés d'escriptura d'aquest llibre, em va dir que li estava
sortint una novel·la gòtica. Quan per fi em va donar el llibre, jo
en vaig fer una primera lectura amb aquesta indicació al cap,
buscant-li lo gòtic al assumpte. Avançava en la lectura i no ho
trobava. Em pensava que ja ho tenia, sí, cada cop que es feia de nit
i l'escrivent estava encara despert a les golfes i em venien imatges
de ratpenats estampant-se contra els vidres cridant ¡¡Nevermore!!
¡¡Nevermore!!; que ja, que allò de Poe era un corb, però jo
m'imaginava ratpenats, que a mi Poe sempre se m'ha barrejat amb Bram
Stoker. De fet, Poe és Stoker però sense sexe, explícit al menys,
que eren així els putos victorians. A la novel·la tampoc no hi ha
sexe; només un petit calentón via mail cap al final. Ja sé què
s'estan preguntant tots vostès ara: és “L'horitzó primer” una
novel·la victoriana? és la Sénia un poble asexuat? No ho crec i
espero que corregeixis aquesta impressió en la teva propera novel·la
de les festes, Todó. Però, el que deia: mai no acaba passant res de
gòtic a “L'Horitzó primer”, Todó, ho sento si aquesta era la
teva intenció.
Al final però, qui
busca troba, sí que vaig veure una cosa: el més gòtic que hi ha a
la novel·la, el més gòtic que hi ha en aquesta sala, ets tu
mateix, Joan Todó (i no entraré a discutir si també ets victorià);
ets gòtic igual que gòtic és aquest desdoblament que explotes
entre persona i escrivent, entre senienc i barceloní, entre el
parlar fluixet i el pensar a tot volum. Un desdoblament que tu has
vist i has escrit de tot el que et passava pel davant.
“L'Horitzò
primer” és una novel·la de dualitats.. Tot és dos a “L'horitzó
primer”: La Pastora (per suposat, que és una maqui hermafrodita),
la guerra, el riu amb les seves dues bandes, el temps (amb el seu
passat i present)... tot. Fins i tot i sobretot el mateix Todó són
dos Todós: l'escrivent i qui no escriu.
I jo em pregunto:
què seria de les novel·les o, el que vindria a ser el mateix, què
seria dels pobles sense l'escrivent? El prota del llibre en un moment
de la història es pregunta: “Què quedarà del poble quan el poble
hagi desaparegut?” Ell respon que les persones i jo penso que
perquè en quedin les persones, hi haurà calgut un escrivent que les
hagi escrit.
Imaginin la
responsabilitat que ha decidit assumir aquest tipus gòtic (i,
potser, victorià).
Imaginin la sort que
té la Sénia, la sort que tenim tots, de tenir en Joan Todó.
Ahir vaig llegir un
tuit que deia que algú havia llegit en veu alta un fragment de
“L'horitzó primer” a casa i que els seus pares li havien dit:
“Però això és poesia”. Vaig llegir un comentari al facebook
també d'algú que deia que mai no havia conegut un poeta que llegís
bé els seus propis versos. Crec que hauries de llegir-nos un
fragment, Todó, perquè aquesta gent vegi quanta raó portava la
primera i com d'equivocat estava el segon.
(Foto de Yannick García)
***Extra, extra*** Aquí, el discurs de la nació del Miquel Adam. Tots drets, mans al cor.
