Trencadisses
(Salvador Sostres)
|
Algú em pregunta què em va passar amb l’E. si
érem tan amics i l’altre dia el Lluís em va preguntar si encara érem amics amb
en J. i que per què no anàvem a dinar plegats un dia d’aquests. Dissabte vaig
veure passar un amic que mai no m’hagués pensat que ho deixaria de ser. Em sap
un greu espantós, em sap realment molt greu. De vegades els grans afectes se’m
desfan. Alguna baralla provoca alguna trencadissa dins meu, de vegades és la
decepció, de vegades sóc jo quin no estic a l’alçada de les circumstàncies i
que en lloc de donar la cara m’amago o me’n vaig.
Només l’amor ens salva i la generositat és el
resum de tots els sentiments. Ho sé i ho he pogut constatar en cada experiència
positiva i negativa, en cada benvinguda i en cada comiat. Malgrat tot, la bèstia
juga també el seu paper, la bèstia cega i incontestable que arriba sempre per
sorpresa, fa el seu escampall i després se’n va sense dir res, i sense deixar
res dempeus al seu voltant.
Fins i tot en els casos més flagrants, fins i
tot en els casos dels amics que m’han decebut, m’han enganyat o fins i tot
m’han estafat, m’entristeix que arribi el final, i que arribi de la mà de la
bèstia. No sé marxar de cap altra manera, potser en proporció amb què tampoc sé
estimar moderadament. Algunes vegades algú m’ho retreu. Jo m’ho retrec sempre,
però no sabria com fer-ho millor.
És tanta la ira, és tant el dolor quan els
grans afectes es desfan, quan les decepcions arriben, quan pel que sigui hi ha
alguna trencadissa, que no tinc cap control racional ni contemporitzador i tot
el que sé i puc fer és seure i escriure el que ha passat, cridant al text el
que no sé com cridar a la vida. Hi ha qui diu que és perillós ser amic meu. No
podria assegurar-t’ho. Potser sí que sigui un mal negoci.
Voldria no haver escrit algunes coses que he
escrit sobre alguns que foren amics meus. Totes elles eren veritat, però
m’hauria estimat més no escriure-les, perquè hi ha un passat que també és meu,
i on vaig ser feliç, que s’ensorra en els articles més salvatges. També és veritat
que aquesta ràbia és només el rebot de la incondicionalitat amb què vaig
estimar-te, i que al capdavall mai no ens interessaren ni les aigües tèbies ni
els camins del mig.
|
